dimecres, 2 de juliol de 2014

La poma que volia ser estrella

Fa uns mesos em van explicar un conte-metàfora preciós... buscant per la xarxa, n'he trobat algunes versions diferents i avui comparteixo amb vosaltres aquesta versió de Mariela Pons, que he traduït al català i he narrat, acompanyant-lo d'imatges, al meu canal de you tube. 
Espero que en gaudiu tant com ho he fet jo! 

I si després voleu aprofundir una mica més i voleu "plantar una pomera amb el millor de vosaltres", us proposo una activitat creativa que he preparat. En els següents enllaços trobareu una versió per fer en família i una altra, per fer a l'aula amb els vostres alumnes (si sou mestres):

Activitat familiar:  Una pomera amb el millor de la nostra família.pdf
Activitat per escoles: Una pomera amb el millor de la nostra classe.pdf



La poma que volia ser estrella
 

Hi havia una vegada una poma que volia ser estella. Mai va voler ser una poma, i es passava els dies pensant, il·lusionada, com seria la vida brillant des del cel.
Cada matí, les seves companyes, les pomes del pomer, la convidaven a conversar i a compartir històries d’allò més divertides. Però ella, obsessionada amb el desig de ser una estrella, sempre rebutjava la invitació.
Un bon dia, veient els ocells volar cap al cel, la poma els va preguntar:
- On dormen de dia les estrelles?
Els ocells, somrient, li van dir:
- Estimada poma, les estrelles són al cel dia i nit, és la llum del sol que no ens permet veure-les de dia. Però elles s’estan en el cel infinit, sempre amb llum.
La poma, desitjava encara més, ser una estrella cel enllà, carregada d’una llum inesgotable.
Un altre dia, el vent movia amb força les branques de la pomera, i la poma li va preguntar:
- Digues vent, les estrelles s’estan fixes en un lloc o viatgen com tu?
El vent li va contestar:
- Les estrelles es desplacen i recorren tot el firmament a una velocitat de vertigen.
La poma, desitjava més que mai, esdevenir un bell estel.

Va arribar l’època de maduració i la poma seguia decebuda, el seu somni no s’havia fet realitat. Estava tan trista que no era capaç ni de somriure. No era feliç.
Un bon dia, una família es va posar sota la copa de la pomera, buscant una ombra que els protegís del sol. Enmig de la conversa, el pare sacsejar amb força el tronc de l’arbre fent caure algunes pomes, entre elles la trista poma que volia ser estrella.
La nena la va agafar i va comprovar, contenta, que estava madura, va demanar un ganivet a la seva mare.
- Compte, no et tallis – la va advertir la mare donant-ni un de ben esmolat.
Va partir amb cura la poma, i ho va fer, no de la tija al clotet, sinó de forma horitzontal. La nena va quedar meravellada al veure l’estrella de cinc puntes que la poma tenia al seu cor. I, sorpresa, la va mostrar a tota la família:
- Mireu, mireu, quina meravella. Dins d’aquesta poma hi ha una estrella.
La poma havia viscut tota la vida trista, sense adonar-se que dins seu hi guardava un bell estel i que, per mostrar-lo, només s’havia d’obrir i brindar-se als altres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada